Violència i rebel·lió, segons la jurisprudència (I)

El 1995 el Congrés dels Diputats va establir que el delicte de rebel·lió requeria un “alçament violent i públic” (art. 472 del Codi Penal), davant dels que proposaven que n’hi havia prou amb mantenir una conducta d’alçar-se “públicament i en oberta hostilitat”. El debat parlamentari explica les raons d’aquesta opció. En tot cas, l’article vigent fins aleshores (art. 214 del Codi Penal de 1973) establia literalment: “Son reos de rebelión los que se alzaren públicamente para cualquiera de los fines siguientes…”. I el punt 5 deia explícitament: “declarar la independencia de una parte del territorio nacional”. No s’exigia per tant cap requisit de violència. I estava castigat amb una pena que anava dels 6 anys i un dia als 12 anys de presó, és a dir, una previsió de penes inferior a la que ara s’estableix, racionalment se suposa que pel recurs a la violència.

Però encara més determinant pot resultar analitzar també la jurisprudència establerta pel Tribunal Constitucional.

La Sentència del Tribunal Constitucional 199/1987, de 16 de desembre de 1987, s’expressa d’una manera clara i contundent quan manifesta que “…/…Es cierto que el art. 55.2 (de la Constitución española) no ha mencionado expresamente a los rebeldes, sino sólo a las bandas armadas o elementos terroristas. Sin embargo, no cabe duda de que, como señala el Letrado del Estado, la rebelión es la más grave de las acciones delictivas susceptibles de ser realizadas, o intentadas, por una banda armada. Por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional. A su vez el art. 8 de la Ley Orgánica 9/1984 equipara la integración en una organización rebelde a la integración en una banda armada, refiriéndose a la utilización de «armas de fuego, bombas, granadas, sustancias o aparatos explosivos o medios incendiarios de cualquier clase».”

El Tribunal Constitucional no es refereix purament a una qüestió semàntica, sinó que en motiu del plantejament fet pels recursos que resolia (plantejats pels Parlaments de Catalunya i del País Basc), es vincula al tipus penal previst aleshores a l’art. 214 del Codi Penal.

És així que per aquest motiu el Tribunal Constitucional va tenir l’ocasió de definir la realització de la rebel·lió contextualitzant la violència en l’ús il·legítim d’armes o explosius, deixant clar que no tota violència comporta el delicte de rebel·lió, perquè aquesta ha de ser idònia per aconseguir la finalitat pretesa. De fet, és obvi que la dificultat del resultat que es busca en el marc d’una rebel·lió, obliga a qui la promou a la utilització d’uns mitjans necessaris que són els que determinen en bona lògica el tipus penal i llur gravetat. Aquests mitjans en forma d’armes i/o explosius són els que justifiquen, segons el Tribunal Constitucional, la constitucionalitat de la restricció de drets fonamentals i l’equiparació de la rebel·lió amb els delictes de terrorisme.

Cal subratllar també que la jurisprudència del Tribunal Constitucional és anterior a la introducció del concepte “violència” al tipus penal de la rebel·lió, tal i com s’evidencia a l’inici d’aquesta nota. I, resulta lògic considerar que si abans d’introduir aquesta referència –la paraula “violència”- el Tribunal Constitucional ja havia definit la rebel·lió exigint l’ús d’armes i explosius, és obvi que després de la reforma del 1995 la lectura actual ha de ser, com a mínim, igual d’exigent.

Articles relacionats