Gravacions en el domicili de l’investigat

Recentment el Tribunal Suprem ha dictat la Sentència 718/2020, en data 28 de desembre, establint doctrina sobre la utilització d’aparells electrònics per a la captació d’àudios i / o imatges en el context d’una investigació criminal. No es tracta ja de l’acceptabilitat de proves aportades per les parts, sinó de calibrar l’abast de les previsions establertes en l’art. 588 quater a) i ss. de la LECrim.

El Suprem és taxatiu: “La utilización de dispositivos electrónicos para la captación y grabación de las comunicaciones orales y, en su caso, para la obtención de imágenes en el domicilio del investigado no es una prueba más. No puede ser contemplada por el Juez instructor como una medida de injerencia susceptible de ser acordada con los mismos presupuestos de legitimidad con los que se adoptan otras medidas de investigación tecnológica en el proceso penal.”

S’adverteix que “mediante un mecanismo técnico que permita la grabación de conversaciones e imágenes en el domicilio del investigado, el Estado se adentra en el núcleo duro de la intimidad de cualquier persona”.

Pel seu interès, es reprodueix a continuació una selecció dels arguments més destacats d’aquesta nova doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem:

  1. L‘ús d’un dispositiu d’aquesta naturalesa despulla l’investigat de la seva pròpia vida familiar, el col·loca a la mercè dels investigadors, que es converteixen així en privilegiats coneixedors d’una informació generada en el dia a dia i que desborda amb escreix allò que pugui resultar d’interès pel delicte investigat.
  2. L’autorització judicial per a la col·locació d’aquests dispositius deixa sense efecte la protecció constitucional de la inviolabilitat domiciliària. Neutralitza també els drets a la intimitat i a la pròpia imatge.
  3. El veritablement important és que la col·locació de dispositius de gravació en el domicili de qualsevol sospitós no pot assimilar-se mimèticament al judici de procedència per a l’adopció d’altres mesures limitatives de la privacitat. No són equiparables a ella les restants mesures que contempla el Títol VIII del Llibre II de la LECrim. Tampoc són equiparables entre si les diferents mesures d’ingerència que tenen cabuda en l’enunciat de l’art. 588 quater a) de la LECrim.
  4. La legitimitat de la col·locació de dispositius de gravació de so en el domicili de l’investigat no pot limitar-se a un examen formal de les al·legacions que, en suport d’aquesta mesura, ofereixen el fiscal o els agents de l’autoritat. El jutge d’instrucció no pot convertir-se en un simple òrgan validant d’una decisió governativa d’intromissió en la intimitat de l’investigat. I en el compliment del mandat constitucional que li incumbeix, com a òrgan de protecció i garantia dels drets fonamentals, ha de filtrar la sol·licitud a través dels principis de proporcionalitat i necessitat a què es refereix l’art. 588 bis a) de la LECrim. Una lectura literal dels pressupostos de legitimitat a què es refereix l’art. 588 quater b) podria conduir a l’errònia conclusió que, per exemple, la investigació de delictes dolosos castigats amb pena de presó amb límit màxim de, almenys, 3 anys de presó, permetria, sempre i en tot cas, recórrer a aquesta modalitat d’investigació. No és així. Cal alguna cosa més. I aquest judici de procedència ha de fer-se explícit en la resolució habilitant.
  5. La manca de fixació d’un termini acotat de durada de la mesura no pot ser interpretada com una invitació a decisions jurisdiccionals amb termes temporals oberts i susceptibles de successives pròrrogues.
  6. La instal·lació de dispositius de gravació de so i imatges -en el cas present, només de so- no pot autoritzar-se per “…un término de treinta días naturales, pasados los cuales cesará la misma, de no comprobarse o descubrirse los hechos que se investigan, salvo que sea necesaria su prórroga, previa solicitud motivada a tal efecto”.

 

En definitiva, d’acord amb la posició jurisprudencial del Tribunal Suprem, “el sistema constitucional no autoriza, por el medio de investigación que contempla el art. 588 quater a) de la LECrim, una resolución jurisdiccional que despoje al investigado de la intensa y reforzada expectativa de privacidad que es consustancial a los actos propios de la vida que se desarrollan en el domicilio. Y no avala, desde luego, una resolución habilitante que fije un período abierto de duración de la injerencia”.

I adverteix: “ni el Ministerio Fiscal, ni las Fuerzas de Seguridad del Estado ni, por supuesto, la autoridad judicial, pueden incluir esta medida de investigación en el catálogo ordinario de posibilidades a su alcance para el descubrimiento de la verdad. Sólo la justificada excepcionalidad de la gravedad del hecho investigado, ponderada a partir del filtro que ofrecen los principios de excepcionalidad, necesidad y proporcionalidad (art. 588 bis a) de la LECrim), puede abrir la puerta a una medida de esta naturaleza. La resolución habilitante no puede desprender el burocrático aroma de lo rutinario. Tiene que expresar la indispensable justificación de que no hay alternativa a la temporal intromisión del Estado en el domicilio del investigado”.

Articles relacionats