El TC en fals: dilatar recursos sobre presons preventives vulnera drets fonamentals

La Llei d’Enjudiciament Criminal estableix que els recursos contra una resolució de presó preventiva són prioritaris i s’han de resoldre en un termini màxim de 30 dies (art. 507.1 LECrim).

Aquest mandat legal es troba inserit en les regles que estableixen les garanties i els límits que han de seguir els jutges cridats a fer el que és el més delicat que té l’autoritat judicial a les seves mans: privar la llibertat d’una persona sense un judici previ i a qui recau per tant tota la força de la presumpció d’innocència.

Les raons que poden portar a fer efectiva i legal una decisió d’aquesta naturalesa són d’aplicació molt restrictiva: risc de destrucció de proves, risc de fuga i risc de reiteració delictiva. I, a més, són raons o circumstàncies que per la seva naturalesa poden modificar-se pel simple decurs del temps, és a dir, és plausible que se’n pugui demanar de manera recurrent la seva revisió per part de les persones afectades, a través dels respectius advocats.

Situades així les coses, és raonable i lògic que la llei imposi als òrgans judicials que la resolució dels recursos sobre la privació de llibertat de manera provisional no es puguin demorar i tinguin una tramitació prioritària sobre qualsevol altra qüestió.

El cas és si aquest manament legal, els 30 dies per resoldre, és també vinculant pel Tribunal Constitucional. Hi ha qui defensa que formalment el TC només està obligat pel que disposa la seva Llei orgànica que n’estableix llur funcionament. Però si analitzem bé el seu contingut, podem constatar que en els articles relatius a la tramitació dels recursos d’empara constitucional (arts. 48 a 52 LOTC) la voluntat és la de disposar d’uns terminis breus per resoldre les actuacions del procediment un cop el recurs és admès a tràmit: “requerirá con caràcter urgente” 10 dies als tribunals per remetre testimoni de les seves actuacions; un cop rebudes les actuacions, es senyalarà vista en un termini no superior als 20 dies; la sala dictarà sentència en un termini de 10 dies després de celebrada la vista.

No sembla, doncs, que la legislació vigent pugui donar cobertura a una dilació de més d’un any a l’hora de resoldre uns recursos tan delicats com els que afecten a la presó preventiva de qui, cal insistir-hi, llei en mà és un innocent en la mesura que encara no se l’ha jutjat. La defensa dels drets fonamentals a qui més hauria d’esperonar i ocupar és, precisament, al Tribunal Constitucional. La seves sentències són, en pura lògica, opinables. Però la seva diligència resulta inexcusable: hi ha en joc l’exercici real de drets fonamentals.

Articles relacionats