El judici monitori: via ràpida i eficaç pel cobrament dels deutes

En moltes ocasions els creditors acaben desistint al cobrament d’un deute pendent, especialment aquells de poca quantia, degut a la complexitat que els suposa haver d’acudir a la via judicial. Per fer front a aquests supòsits cal tenir en compte el procediment monitori que recull la Llei d’Enjudiciament Civil (en els articles 812 al 818).

El judici monitori és un procediment judicial especial on hi podrà acudir qui pretengui el pagament d’un deute dinerari de qualsevol import, líquid, determinat i exigible, sempre que es compleixin amb els requisits que estableix la pròpia llei. 

Així doncs, en moltes ocasions pot ser interessant començar directament amb un judici monitori, en comptes de presentar una demanda. Per què és interessant? 

Una de les principals claus del monitori, a banda d’haver de satisfer menys exigències i requisits formals, és el seu procediment. En primer lloc, es formula la petició inicial, i, seguidament, en cas que s’admeti la petició, es formula un requeriment de pagament al deutor en un termini de 20 dies. En aquest punt és on agafa importància el procediment monitori, i és que si el deutor no compareix, automàticament s’obté un títol executiu amb valor de cosa jutjada, portant-se a terme el despatx de l’execució, satisfent l’import al creditor i estalviant-se el fet d’acudir a un judici ordinari o verbal. Ara bé, per contra també pot passar que el deutor comparegui: a) per oposició (donarà lloc a un judici verbal o ordinari, segons el cas); b) per pagament. 

Altres aspectes de rellevància que cal destacar del procediment monitori són els següents: 

No és obligatòria l’assistència d’advocat ni procurador. Tot i així, es recomana la seva assistència, especialment en aquells casos on la quantia superi els 2.000€, perquè en cas que el deutor comparegués, es desembocaria en un judici verbal o ordinari on sí que seria preceptiva la seva assistència.  

Quin és el tribunal competent? 

En el cas del judici monitori ens trobem davant d’un fur imperatiu, és a dir, on sí o sí s’ha de presentar la demanda en el jutjat que estableix la llei, sense gaudir de marge de lliure disposició per les parts. 

L’art. 813 LEC estableix que serà exclusivament competent el Jutjat de Primera Instància del domicili o residència del deutor o, si aquest no fos conegut, el del lloc on el deutor pogués ser trobat a efectes del requeriment de pagament. 

Per tant, en cap cas seran d’aplicació les normes de submissió expressa o tàcita que les parts haguessin pogut pactar. És a dir, és important tenir en compte que per molt que les parts, en el marc de la seva relació contractual (per exemple, en un contracte), haguessin pactat sotmetre’s a un tribunal concret per resoldre les seves controvèrsies, aquest no serà el competent, sinó que caldrà presentar la petició davant del Jutjat de Primera Instància del domicili del deutor. 

A més, aquest aspecte també és important perquè en cas de presentar la petició al jutjat incompetent, aquesta no serà admesa a tràmit, tot i això, es reservarà al creditor el dret a instar de nou el procediment davant del Jutjat competent. 

I, finalment, cal afegir que la falta de competència pot ser instada tant d’ofici, pel propi jutge, com a instància de part. Per tant, de nou, per molt que cap de les parts al·legui la manca de competència, el jutge d’ofici la posarà de manifest, dictant un aute donant per acabat el procediment. 

 

Per més informació: info@tarba.eu

Articles relacionats